L'appellation "Coll del
Picarany" donnée à la passe ne s'appuie pour
l'heure sur
aucun document "officiel". Toutefois la légende de la photo
"Panoramio"
démontre que
pour d'autres personnes que
celles rencontrées sur le terrain, la passe
est connue sous ce nom.
C'est mieux qu'un total anonymat.
Les panneaux directionnels implantés au carrefour, orientent
le randonneur dans moultes directions dont aucune ne fait
état des cols environnants.
Au centre,
le "Camí de les Romegoses"
poursuit la montée
au nord-ouest
sur l'échine
de la
montagne
en surplomb
du Barranc del Mas de
Barrot.
La piste poursuit sa grimpée
jusqu'au replat d'un col de flanc
au-delà duquel elle se fait doubler à droite par
un raccourci de peu
d'intérêt
Ens trobem
en
un punt de la ruta que travessa la finca de Cal Gassull de
força extensió, uns 40 jornals de tarra i que
abans de la plaga de la fil-loxera en la dècada del 1890 era
plantada de ceps de raïm negre. Des de Reus a la temporada de
la verema els seus fruits eren visibles com una catifa de tons violats
i foscos que descendia pel vessant de mar. Per a substituir el tipus de
conreu hom van plantar avellaners. Com les característiques
geogràfiques del lloc encanonaven el vent amb molta
intensitat, aquests arbres patien de valent i perdien els brots.
Per pal-liar
el
problema, els germans Gassull van construir un mur de grans dimensions
amb doble paret de pedra seca i omplerta de pedruscall del qual han
arribat als nostres dies les
restes que troben al davant.
La seva
construcció data aproximadament del 1895. Val a dir que
aquest enginy agosarat dels joves no va servir de gaire ja que el vent
seguia malment les collites. Amb el temps aquest mur hom va
començar a conèixer-se com el "Marge de les dues
cares" marcan una distinció amb els habituals conformats per
una sola cara.
A la vessant de
muntanya el marge corona el Barranc de l'Aigua-sana. Ja
havíem comentat que en llurs temps aquest indret era ple de
finques conreades i que de mica hom van abandonar. Les causes tenen a
veure amb el final de la guerra civil del 36 i la
resistència antifranquista protagonitzada pels maquis i
altres escamots anarquistes. Entre els esmentats figuraven els
"Patacons", una partida independent formada per resistents, que sense
estar darrere de cap lluita ideològica, van fer dels camins,
coves i boscos del Camp, el seu refugi, i del seu periple una lluita
constant per viure. Els Patacons duen el
seu nom al Mas Patacó de Mont-ral, loc on va
néixer Ramon Roig i Recasens, militant de la CNT i membre
del Comitè de les Milíces Antifeixistes durante
la Guerra Civil, que juntament amb els resistents David, Joan i Miquel
Pàmies Òdena, militants de la FAI, i Josep Oriol
Tost, militant de la CNT i exalcalde d'Almoster, fugen dels
nuclis habitats i formen a principis de 1940 la popularment coneguda
com a partida del "Patacó".
Aquesta
partida sovintejaven les
serres del Montsant, Prades i La Mussara i de la plana que
s'estén
entre Ulldemolins, La Riba i Vila-seca.
El Barranc de l'Aigua-sana era entre els seus llocs de pas la qual cosa
atiar el pànic de la gent a anar a les seves finques que amb
el pas del temps acabarien abandonades. A la partida se li esgota
l'existència, el 24 de gener de 1946, quan els resistents
són descoberts robant bestiar als afores de les Borges del
Camp.
La Guàrdia Civil
alertada pels veïns aconsegueix detenir al guerriller que,
interrogat i torturat, acaba confessant on es troben els seus companys.
Ramon Roig, el fill "Pataco" i el "Capità Pipes"
són destinguts a la caseta del Llamp i després de
ser interrogats a Vilaplana, probablement se'ls aplica la Llei de
Fugues.
Amb la mort d'ambdós "Patacons" i l'afusellament de Ramon
Roig pare, el 5 de febrer de 1948 a Tarragona, per un delicte
d'Adhesió a la Rebel-lió Militar, s'acaba la
història de la partida dels "Patacons" - Text
Enric Llevat Sanches Le
"Camí de les
Romegoses" dessert une voie plus ou moins
privée et assurément sans issue,
Le panneau sommital du col est aussi énigmatique que celui
du "Camí de
l'Aigua-Sana" rencontré plus bas. Le "chasseur de col"
distrait risque
de parcourir 11 km pour aller chercher la passe qu'il a sous les pieds.